Introducció a la Ètica (2019)

Què és l’Ètica? L’Ètica és l’estudi de la moral, la qual és la guia per a la vida personal.

Definició de l’objecte de l‘Ètica.

• Objecte material: Allò del que tracta una disciplina, en el cas de l’ètica, els actes humans.
• Objecte formal: El punt de vista des del qual es valora una disciplina, en el nostre cas, la normal i/o el deure.

Hi ha dos tipus de ciències (Kant):

• Teòrica: Busca el coneixement de la relació entre símbols.
• Pràctica: Busca l’aplicació del coneixement al món material des de casos específics, així que no busquen analitzar la totalitat de l’ètica.
  • Bioètica (ètica i vida).
  • Ètica animal (animals i ètica).
  • Deontología (professions i ètica).

Alhora, es pot fer una altre distinció entre ciències:

• Descriptiva/Factual: Expliquen el ser/el que és tal i com és.
• Normatives/Prescriptives: Explica de la realitat i, a partir d’aquesta, parla de com hauria de ser la societat. No obstant, hi ha autors que no expliquen la realitat i passen directament a parlar de com hauria de ser.

Els dos objectes de l’ètica, tant el formal com el material, conformen l’ètica, que és una ciència pràctica normativa.

Tipus d’actes.

• Actes Humans: Són actes voluntaris i coneguts, per la qual cosa es té responsabilitat (neix de la llibertat) d’aquests.
• Actes “de l’humà”: Són actes que neixen d’estats alterats de l’individu.

L’ètica estudia les conductes (actes humans), mentre que la psicologia estudia el comportament (actes humans i actes “de l’humà”).

Alhora, hi ha una altra classificació que podem fer als actes (en base a Kant):

• Interns: La intenció d’obtenir un fi. Sol generar una materialització, però no sempre.
• Externs: La materialització d’una intenció amb uns mitjans.

Sobre la llibertat hi ha varies posicions.

• Indeterminisme: Defensa que l’home és parcialment lliure.
• Determinisme: Defensa que l’home no és lliure donada alguna condició.

La llei és una obligació, i podem parlar al respecte de com s’aplica del individu/agent moral (des de Kant):

• Des de fora del agent moral (llei imposada, llei de dret, llei positiva).
• Des de dins del agent moral (llei autoimposada, llei moral).

Què fan els filòsofs morals?

Veuen un fet moral, l’expliquen, el valoren i, posteriorment, diuen com hauria de ser.

Aquests filòsofs poden usar mètodes molt diversos (moltes vegades es combinen diversos mètodes):

• Històric: Basar-se en la història per determinar com ha evolucionat el concepte de moral.
• Context: Determinar la validesa moral en base al context on s’ha actuat, entenent d’on neix aquest acte.
• Consciència individual (Fenomenologia): En base al coneixement d’un mateix, determinar quan una acció és moral o no ho és sempre des de la vivència propia.
• Forma dels judicis morals (Mètode Trascendental, majoritari en Kant): Formats per l’estructura “A és B”, busca la universalitat dels judicis morals.
• Dialèctica (Socràtic/Hegelià): Fiquen en conflicte dues posicions oposades perquè aquestes desenvolupin una síntesi amb el temps.
• Llenguatge moral (Mètode Analític): Analitza els judicis per arribar a l’arrel. No prescriu.

Relació de l’Ètica amb altres disciplines.

Pot donar-se la combinació entre ètica i disciplina donat que:

• Poden parlar del mateix (per exemple, tecnologia).
• L’ètica és aplicada a la disciplina.

Actes.

Tipus d’actes:

• Intern: En aquest, l’important és la intenció és exactament el mateix que el fi.
• Extern: En aquest, l’important és la materialització, els mitjans per a l’obtenció de la materialització i les circumstàncies de la materialització.

Ambdós actes tenen unes conseqüències.

A diferència de l’ètica, el dret només valora l’acte extern, mentre que l’ètica valora ambdós actes.

Tot acte rep una sanció (no necessàriament negativa, sino analítica).

Aquestes sancions poden ser:

• Socials.
• Legals.
• Natural.
• Personal.

Relació de l’ètica amb altres disciplines.

L’ètica està relacionada amb la política i la economia de formes molt estretes.

En ambdós casos, quan es deixa de parlar sobre el que hi ha i es comença a parlar sobre el que hi hauria d’haver és el instant en el que es deixa de ser descriptiu i passa a ser prescriptiva (la disciplina).

L’ètica és normativa/prescriptiva, mentre que la sociologia o la psicologia són descriptives.

L’Ètica (i la filosofia) en la diferència entre disciplines.

En el camp de la religió, la filosofia s’entén sobretot com a raó (racionalitat), arribant aquesta a una conclusió (depenent del discurs serà diferent la conclusió) donat que té una explicació racional, mentre que la religió es relaciona amb la fe, tot i que no conclou mai, sinó que genera més fe, que porta a una lectura fins i tot més extensiva dels textos sagrats, per posar un exemple. La religió mai pot tenir una explicació racional; d’aquí neix la teologia. La religió desenvolupa una ètica i la teologia, una moral.

En el camp de la medicina, la ciència i l’ecologia existeix l’ètica aplicada alhora que en tots tres casos es genera un “haver-de-ser/fer”. Només en la ciència i en la medicina es desenvolupa una deontologia, mentre que en la ecologia només es desenvolupa la relació entre ésser humà i naturalesa.

La relació entre l’ètica i la pedagogia parla de com aprèn l’ésser humà i debat sobre el com hauríem d’aprendre. Aquest diàleg genera l’educació moral.

La relació entre l’ètica i la literatura parla de l’ètica narrativa, escriu en obres de com haurien de ser les relacions humanes.

ÈTICA A NICÒMAC. Aristòtil.

L1.

Les persones fan accions i actes amb una finalitat (τέλος, télos).

Aristòtil, al veure que la gent té una finalitat, es pregunta el per què i respon que és perquè els fins són bons per nosaltres.

No obstant, el fi/la finalitat (τέλος, télos) i el bé són coses diferents.

Hi ha fins (τέλος, télos) que són mitjans per a altres fins (τέλος, télos), la justificació recau en el fi (τέλος, télos) últim.

El filòsof grec ens diu que el fi (τέλος, télos) últim és la felicitat (ευδαιμονία, eudaimonía), que equival a la bona vida, essent només feliç quan ja s’ha acabat la vida.

Aristòtil parlarà de en què consisteix aquesta felicitat (ευδαιμονία, eudaimonía) durant tota l’Ètica a Nicòmac.

Sobre l’humà, Aristòtil ens diu que l’ànima (ψςικες, psykhés) es divideix en 2 grups:

• Racional (lógos): Té com a funcions (έργον, érgon) ———–
• Irracional (alogon): Té com a subseccions:
  • Vegetativa: La vida bàsica, l’evolució i l’alimentació.
  • Apetitiva: Dessitjos, com els animals.

Les activitats i virtuts del camp racional se’n diuen ètiques (valor, andería) i les del camp irracional se’n diuen dianoètiques (phronesis)

La felicitat és una activitat de l’ànima (ψςικες, psykhés) racional (necessariamente humana) donada la seva funció.

Cada part de l’ànima (ψςικες, psykhés) és necessària per l’ésser humà. Sense, per exemple, part vegetativa, no ens alimentem i morim.

Alhora, cada part de l’ànima (ψςικες, psykhés) genera una activitat (ενεργεια, energeia) en la recerca d’un bé diferent:

• Racional: Busca el bé de l’ànima, com ara bé el coneixement.
• Vegetatiu: Busca el bé del cos, com ara bé el menjar.
• Apetitiu: Busca el bé de l’exterior, com ara bé els cotxes.

La part vegetativa escapa del control de la part racional, així que aquesta mai serà la responsable dels actes (que són voluntaris i deliberats).

Sobre les activitats (ενεργεια, energeia).

El deixeble de Plató ens diu que podem fer una activitat (ενεργεια, energeia) quan tenim la facultat per a fer-la.

L’activitat (ενεργεια, energeia) es pot fer bé o malament.

L’activitat (ενεργεια, energeia) i el com aquesta resulti genera un hàbit. L’hàbit de fer activitats excel·lentment se’n diu virtut (αρετή, areté). Fer una activitat malament i adquirir un hàbit dolent se’n diu vici.