Categoría: Apunts Universitaris

¿Qué es la filosofía? No hi ha una resposta concreta, però hem de tenir en compte la filosofia personal i la històrica.

Ciència ≠ Filosofia.

Arguments i Fal·làcies.

Un argument pot ser vàlid/invàlid (que la cadena argumental no tingui errors), sòlid (vàlid i premises vertaderes) i perssuassiu (que atrau que sigui cert).

Una fal·làcia: És un argument amb un error que infereix en un o més criteris per a una bona argumentació. Aquests errors són empírics, no són per falta de coneixement.

Tipus de fal·làcies:

• Formals: No són lògicament vàlides.
  • Fal·làcia de l’afirmació del conseqüent: Si p, llavors q. Com que q és cert, p també.
  • Negació del antecedent: Si p, llavors q. Com que q és fals, p també.
• Informals: No són negables de forma formal, però segueixen sense aportar proves concloents sobre la veritat de la conclusió.
  • Fal·làcies d’ambigüitat: Es manipula el llenguatge per tal de que alguns termes no estiguin del tot ben definits.
    • Fal·làcia d’equivocació: Quan s’usa un terme/una paraula en dos accepcions diferents.
    • Fal·làcia de la vaguetat: La premisa és tan vaga que no dóna suport a la conclusió.
  • Fal·làcia de la rellevància: Aportar informació no rellevant per a demostrar la veracitat (o falsedat) d’una conclusió.
    • Ad hominem: Desacredita una conclusió mitjançant un atac personal que no té res a veure amb l’argument.
    • Ad verecundiam: Defensa la veracitat (o falsedat) d’una conclusió apelant a una força externa.
    • Ad logicam: Valorar la conclusió com a falsa si hi ha una fal·làcia en el raonament.
    • Ad consequentiam: Valorar la veritat o falsedat d’una conclusió en base a les seves conseqüències.
    • Ad baculum: Defensar una conclusió mitjançant la coacció.
    • Ad misericordiam: Defensar una conclusió mitjançant la pietat.
    • Argument circular: La conclusió està dins les premises.
    • Ad ignorantiam: Defensar una conclusió amb “és certa fins que no es demostri lo contrari.”
    • Fal·làcia de l’home de palla: Es modifica la posició d’una altra persona per tal de ridiculitzar-la i atacar-la de forma més fàcil.
    • Ignoratio elenchi: Similar a la generalització apresurada.
  • Fal·làcies de suficiència: Que no es donen suficientes premises.
    • Fals dilema: Es donen dues opcions antagòniques fent creure que les expressades són les úniques existents.
    • Analogia dèbil: Es fa una comparació que no és suficientment forta/representativa.
    • Fal·làcia post hoc: Defensar que com que A ha succeït després de B, B és causa de A.
    • Fal·làcia cum hoc: Defensar que com que A i B han succeït alhora tenen alguna correlació.

Està la filosofia morta?

Stephen Hawking, juntament amb un altre científic, va dir en un llibre que la filosofia estava morta. No obstant, això està lluny de ser cert, almenys per Russell. Russell defensa que la filosofia serveix per a qüestionar les estructures amb les que vivim actualment. Quan la filosofia arriba a un coneixement precís es converteix en ciència.

¿Qué es la lógica? La lógica es el estudio de los argumentos, cómo se forman, si son válidos o falaces… 

Argumentos deductivos:

• Deducción: Si las premisas son verdaderas, la conclusión es necesariamente verdadera (siempre que exista una estructura lógica que lo dictamine así).

Argumentos no deductivos (no entran en el examen):

• Inducción: Si las premisas son verdaderas, la conclusión es probablemente verdadera.
• Abducción: Si las premisas son verdaderas, la conclusión es altamente probable que también lo sea (inferencia a la mejor explicación).

SINTAXIS PROPOSICIONAL.

Un enunciado es un ejemplo de una oración declarativa en un contexto que tiene sentido valorar  si es verdadero o falso. A su diferencia, una proposición es lo que se expresa en un contexto determinado.

Para ponerlo claro y fácil, las proposiciones son el mensaje, la idea a ser transmitida.

En una argumentación distinguimos entre tres componentes; las premisas, la conclusión y la cadena argumentativa. En un paralelismo con las matemáticas, en una ecuación de una variable de forma «a * x = y», x serían las premisas, y la conclusión y a la cadena de razonamiento.

Las premisas y la conclusión son proposiciones que constituyen el argumento de la argumentación. La cadena argumentativa conecta las premisas con la conclusión.

El objeto de la lógica es el concepto de argumento correcto. Asimismo, el objeto de la lógica deductiva (la que haremos en clase) es el argumento lógicamente correcto.

En base a la lógica deductiva, sólo un argumento es válido/correcto si sólo se ha usado la lógica para crear la “ecuación.”

Un argumento es concluyente si la cadena argumentativa no tiene errores y lo muestra de forma correcta, basándose, claro está, en las premisas.

Una argumentación concluyente es un argumento.

Una argumentación concluyente con premisas válidas es una demostración.

Sobre la validez de los argumentos.

Normas a seguir:

1. Un argumento es válido si y sólo si (sii) es imposible que las premisas sean verdaderas y la conclusión falsa.
2. Un argumento es válido sii el conocimiento del significado de las premisas y de la conclusión basta para determinar que el argumento preserva la verdad.
3. Un argumento solo es válido de forma lógica sii preserva la verdad.

Sobre la validez lógica.

Una forma lógica preserva la verdad sii todas sus premisas preservan la verdad.

Un argumento es lógicamente válido sii su forma lógica preserva la verdad.

Sobre la lógica proposicional.

Se valora la verdad o falsedad de las frases/proposiciones.

La lógica proposicional es un sistema formal que sirve para analizar los argumentos cuya afirmación depende de las expresiones veritativo-funcionales.

Vamos a crear un lenguaje:

Conectiva	Nombre	Lectura
¬	Negación	“No”
∧	Conjunción	“Y”
∨	Disyunción	“O”
→	Condicional	“si …, entonces…”
↔	Bicondicional	“si y sólo si” (=”sii”)

Los paréntesis usados son los normales “(“ y “)” y los de corchetes “[“ y “]”.

Las conectivas lógicas son los símbolos lógicos que nos permiten relacionar diferentes conceptos. Los paréntesis son símbolos auxiliares que nos permiten profundizar en la lectura de las proposiciones lógicas.

Además, tenemos las letras/variables proposicionales que nos otorga el lenguaje que usemos, las cuales suelen ser p, q, r, s, t, u… con o sin subíndice.

Para determinar el lenguaje basta con conocer las letras proposicionales que tiene.

Si, por ejemplo, L es un lenguaje proposicional:

• La expresión del lenguaje L es cualquier sucesión finita de símbolos finitos.
• La forma atómica del lenguaje L es una letra proposicional del lenguaje L.
• Fórmula del lenguaje L es una expresión que se obtiene a partir de un número finito de aplicaciones de las siguientes reglas.
  • Toda función atómica es una forma del lenguaje L.
  • Si 𝛼 es una fórmula del lenguaje L, entonces ¬𝛼 es otra fórmula del lenguaje L.
  • Si a y b son fórmulas del lenguaje L, entonces (a ∧ b), (a ∨ b), (a → b) y (a ↔  b) son fórmulas del lenguaje L.

Sobre los tipos de fórmulas.

A las fórmulas no atómicas las llamamos fórmulas compuestas.

Cada fórmula compuesta tiene una conectiva principal, la última en ser aplicada.

Podemos asociar a cada fórmula un árbol (las raíces son las fórmulas atómicas).

También se puede hacer una lista con todas las subfórmulas que existen dentro del árbol.

Sobre el lenguaje.

Siempre que analicemos un lenguaje es importante tener conciencia de las diferencias entre:

• Lenguaje objeto: Del que se habla.
• Metalenguaje: El que se habla y analiza.

Estos conceptos son realmente dependientes de su contexto.

SEMÀNTICA PROPOSICIONAL.

Sobre las asignaciones.

Las proposiciones a, b tienen una asignación en base a su veracidad o su falsedad, siendo “verdad” v y falso f.

La asignación interpreta las fórmulas atómicas para luego ser usadas en las interpretaciones.

Què és l’Ètica? L’Ètica és l’estudi de la moral, la qual és la guia per a la vida personal.

Definició de l’objecte de l‘Ètica.

• Objecte material: Allò del que tracta una disciplina, en el cas de l’ètica, els actes humans.
• Objecte formal: El punt de vista des del qual es valora una disciplina, en el nostre cas, la normal i/o el deure.

Hi ha dos tipus de ciències (Kant):

• Teòrica: Busca el coneixement de la relació entre símbols.
• Pràctica: Busca l’aplicació del coneixement al món material des de casos específics, així que no busquen analitzar la totalitat de l’ètica.
  • Bioètica (ètica i vida).
  • Ètica animal (animals i ètica).
  • Deontología (professions i ètica).

Alhora, es pot fer una altre distinció entre ciències:

• Descriptiva/Factual: Expliquen el ser/el que és tal i com és.
• Normatives/Prescriptives: Explica de la realitat i, a partir d’aquesta, parla de com hauria de ser la societat. No obstant, hi ha autors que no expliquen la realitat i passen directament a parlar de com hauria de ser.

Els dos objectes de l’ètica, tant el formal com el material, conformen l’ètica, que és una ciència pràctica normativa.

Tipus d’actes.

• Actes Humans: Són actes voluntaris i coneguts, per la qual cosa es té responsabilitat (neix de la llibertat) d’aquests.
• Actes “de l’humà”: Són actes que neixen d’estats alterats de l’individu.

L’ètica estudia les conductes (actes humans), mentre que la psicologia estudia el comportament (actes humans i actes “de l’humà”).

Alhora, hi ha una altra classificació que podem fer als actes (en base a Kant):

• Interns: La intenció d’obtenir un fi. Sol generar una materialització, però no sempre.
• Externs: La materialització d’una intenció amb uns mitjans.

Sobre la llibertat hi ha varies posicions.

• Indeterminisme: Defensa que l’home és parcialment lliure.
• Determinisme: Defensa que l’home no és lliure donada alguna condició.

La llei és una obligació, i podem parlar al respecte de com s’aplica del individu/agent moral (des de Kant):

• Des de fora del agent moral (llei imposada, llei de dret, llei positiva).
• Des de dins del agent moral (llei autoimposada, llei moral).

Què fan els filòsofs morals?

Veuen un fet moral, l’expliquen, el valoren i, posteriorment, diuen com hauria de ser.

Aquests filòsofs poden usar mètodes molt diversos (moltes vegades es combinen diversos mètodes):

• Històric: Basar-se en la història per determinar com ha evolucionat el concepte de moral.
• Context: Determinar la validesa moral en base al context on s’ha actuat, entenent d’on neix aquest acte.
• Consciència individual (Fenomenologia): En base al coneixement d’un mateix, determinar quan una acció és moral o no ho és sempre des de la vivència propia.
• Forma dels judicis morals (Mètode Trascendental, majoritari en Kant): Formats per l’estructura “A és B”, busca la universalitat dels judicis morals.
• Dialèctica (Socràtic/Hegelià): Fiquen en conflicte dues posicions oposades perquè aquestes desenvolupin una síntesi amb el temps.
• Llenguatge moral (Mètode Analític): Analitza els judicis per arribar a l’arrel. No prescriu.

Relació de l’Ètica amb altres disciplines.

Pot donar-se la combinació entre ètica i disciplina donat que:

• Poden parlar del mateix (per exemple, tecnologia).
• L’ètica és aplicada a la disciplina.

Actes.

Tipus d’actes:

• Intern: En aquest, l’important és la intenció és exactament el mateix que el fi.
• Extern: En aquest, l’important és la materialització, els mitjans per a l’obtenció de la materialització i les circumstàncies de la materialització.

Ambdós actes tenen unes conseqüències.

A diferència de l’ètica, el dret només valora l’acte extern, mentre que l’ètica valora ambdós actes.

Tot acte rep una sanció (no necessàriament negativa, sino analítica).

Aquestes sancions poden ser:

• Socials.
• Legals.
• Natural.
• Personal.

Relació de l’ètica amb altres disciplines.

L’ètica està relacionada amb la política i la economia de formes molt estretes.

En ambdós casos, quan es deixa de parlar sobre el que hi ha i es comença a parlar sobre el que hi hauria d’haver és el instant en el que es deixa de ser descriptiu i passa a ser prescriptiva (la disciplina).

L’ètica és normativa/prescriptiva, mentre que la sociologia o la psicologia són descriptives.

L’Ètica (i la filosofia) en la diferència entre disciplines.

En el camp de la religió, la filosofia s’entén sobretot com a raó (racionalitat), arribant aquesta a una conclusió (depenent del discurs serà diferent la conclusió) donat que té una explicació racional, mentre que la religió es relaciona amb la fe, tot i que no conclou mai, sinó que genera més fe, que porta a una lectura fins i tot més extensiva dels textos sagrats, per posar un exemple. La religió mai pot tenir una explicació racional; d’aquí neix la teologia. La religió desenvolupa una ètica i la teologia, una moral.

En el camp de la medicina, la ciència i l’ecologia existeix l’ètica aplicada alhora que en tots tres casos es genera un “haver-de-ser/fer”. Només en la ciència i en la medicina es desenvolupa una deontologia, mentre que en la ecologia només es desenvolupa la relació entre ésser humà i naturalesa.

La relació entre l’ètica i la pedagogia parla de com aprèn l’ésser humà i debat sobre el com hauríem d’aprendre. Aquest diàleg genera l’educació moral.

La relació entre l’ètica i la literatura parla de l’ètica narrativa, escriu en obres de com haurien de ser les relacions humanes.

ÈTICA A NICÒMAC. Aristòtil.

L1.

Les persones fan accions i actes amb una finalitat (τέλος, télos).

Aristòtil, al veure que la gent té una finalitat, es pregunta el per què i respon que és perquè els fins són bons per nosaltres.

No obstant, el fi/la finalitat (τέλος, télos) i el bé són coses diferents.

Hi ha fins (τέλος, télos) que són mitjans per a altres fins (τέλος, télos), la justificació recau en el fi (τέλος, télos) últim.

El filòsof grec ens diu que el fi (τέλος, télos) últim és la felicitat (ευδαιμονία, eudaimonía), que equival a la bona vida, essent només feliç quan ja s’ha acabat la vida.

Aristòtil parlarà de en què consisteix aquesta felicitat (ευδαιμονία, eudaimonía) durant tota l’Ètica a Nicòmac.

Sobre l’humà, Aristòtil ens diu que l’ànima (ψςικες, psykhés) es divideix en 2 grups:

• Racional (lógos): Té com a funcions (έργον, érgon) ———–
• Irracional (alogon): Té com a subseccions:
  • Vegetativa: La vida bàsica, l’evolució i l’alimentació.
  • Apetitiva: Dessitjos, com els animals.

Les activitats i virtuts del camp racional se’n diuen ètiques (valor, andería) i les del camp irracional se’n diuen dianoètiques (phronesis)

La felicitat és una activitat de l’ànima (ψςικες, psykhés) racional (necessariamente humana) donada la seva funció.

Cada part de l’ànima (ψςικες, psykhés) és necessària per l’ésser humà. Sense, per exemple, part vegetativa, no ens alimentem i morim.

Alhora, cada part de l’ànima (ψςικες, psykhés) genera una activitat (ενεργεια, energeia) en la recerca d’un bé diferent:

• Racional: Busca el bé de l’ànima, com ara bé el coneixement.
• Vegetatiu: Busca el bé del cos, com ara bé el menjar.
• Apetitiu: Busca el bé de l’exterior, com ara bé els cotxes.

La part vegetativa escapa del control de la part racional, així que aquesta mai serà la responsable dels actes (que són voluntaris i deliberats).

Sobre les activitats (ενεργεια, energeia).

El deixeble de Plató ens diu que podem fer una activitat (ενεργεια, energeia) quan tenim la facultat per a fer-la.

L’activitat (ενεργεια, energeia) es pot fer bé o malament.

L’activitat (ενεργεια, energeia) i el com aquesta resulti genera un hàbit. L’hàbit de fer activitats excel·lentment se’n diu virtut (αρετή, areté). Fer una activitat malament i adquirir un hàbit dolent se’n diu vici.

¿Què és la cultura? Conceptes relacionats: Natura, Civilització, Subcultura, Història i Filosofia de la Cultura.

Diccionari a tenir en compte: Diccionario de Filosofía, José Ferrater Mora.

Definició de Cultura.

En el sentit directe, Cultura ve del llatí “colere”, cultivar (en agricultura).

En base a Burke, existeix un sentit figurat. Cultura, depenent del sentit en el que s’usi, varia la definició i lo que aquesta crea.

• Sentit objectiu (contraposat a la naturalesa): Té com a objectiu la creació de valors, normes pels humans i, finalment, béns.
• Sentit històric: Té com a objectiu determinar de quina cultura es parla en base a limitar època i regió geogràfica (cultura barroca, renaixentista…).
• Sentit antropològic: Té com a  objectiu determinar de quina cultura es parla en base a limitar-la a un poble (amb el sentit de civilització, per exemple, grega).
• Sentit ideal: En el que la cultura, que està viva en el món de les idees, sobreviu a la civilització, que està morta i és material.
• Sentit subjectiu: En aquest sentit és la cultura la que fa al humà culte, ja sigui de forma física, intelectual o sentimentalment.
• Cultura culta: Aquesta concepció és la que defineix la cultura dominant d’una societat, essent alhora enemiga de la cultura popular (dels grups marginals que conformen el poble).
• Cultura de elits i Cultura de masses: La primera es refereix a la acadèmia i les seves ensenyances, ja sigui sociologia, economia, política… I la segona es refereix a la que es retransmet en els mitjans de comunicació.
• Cultura/Subcultura/Contra-cultura: Las subculturas són determinades pels grups socials en els que estem les persones (clase, ètnia…) dins d’una societat global. La contracultura és una subcultura que intenta destruir la societat dominant i global.

En base a Giovanni Reale;

La cultura té a veure amb l’ésser humà i té varies dimensions:

• Dimensió social, de colectiu.
• Dimensió individual, personal.

Bauman, a “La Cultura como Praxis”, ens diu que hi ha una confusió semàntica al definir la cultura al coexistir el discurs de concepte, d’estructura i de praxis.

Bauman dóna a veure que hi ha una constant contradicció dins de la definició de cultura, ja que promou una dicotomia entre la llibertat i l’ordre, l’originalitat i la regulació, l’únic i el corrent.

També defensa que la llibertat de la cultura tendeix a construir un ordre, el qual acaba anul·lant la llibertat que tenia inicialment.

En base a Burkhardt, l’història de la cultura és:

• Una relació entre la història, la societat i la cultura que aquesta societat genera dins dels termes històrics.
• Depenent de l’amplitud del terme/concepte serà més específica o més general.
• Té una visió estàtica de la històrica (successió d’esdeveniments).
• Segons ell, la història ha d’estudiar:
  • La cultura.
  • L’estat.
  • La religió.

No obstant, la cultura (que crea productes per a la societat (llenguatge, art, poesia, costums, festes…)) influencia l’estat i la religió sense ser una influencia recíproca, mentre que l’estat i la religió sí que es retroalimentan respecte a la influència.

Corrents historiogràfiques i metodologia.

Corrents historiogràfiques:

• Tradicional (Burkhardt i Huizinga): Estudia la cultura culta. Diferència entre la Societat Civilitzada (té cultura culta) i la Societat Bàrbara (no té cultura culta). No tenen en compte cap mena de condició material.
• Antropològica (marxisme): Abandona el concepte de societats amb cultura o sense cultura. Amplia el terme “cultura” per a més activitats que no només són cultes. Reflexiona sobre la tradició i aporta alternatives. Rebutja la cultura com a superestructura. Desenvolupa la idea de reproducció cultural: Quan una tradició ja no aguanta la contradicció temporal que l’ha descontextualitzada, la classe amb el poder productiu la contextualitza amb la finalitat de reincorporar-la en la cultura dominant per a no perdre poder. Tradueixen el passat per fer-nos més dominables.
• “de l’encontre”: De l’instant, de l’actualitat. Es concentra en el conflicte de cultures, però no des de Hegel, sino des de la convivència i la contemplació. Visió heterogènia de les cultures, sabent que coexisteixen diferentes alhora. La cultura és el que és perque interactua amb altres cultures alhora.

Actualment, poden donar-se uns fenòmens:

• Aculturació: Assimilar elements dominants en el discurs dominat. [Reaccionaris.]
• Aculturació inversa: Assimilar elements dominants en el discurs dominat. [Capitalisme rosa.]
• Transculturació: Que succeeixin els dos fenòmens de aculturació alhora.

Burke ens explica sobre la tradició que aquesta està en constant contradicció, donat que quan la tradició passa a la nova generació hi ha la possibilitat de que perdi el significat donat que el contexte temporal ha canviat. S’ha de renovar la tradició periòdicament.

Introducció a la Filosofia de la Cultura.

1. Reflexió sobre la cultura.
   1. Objectiu: Elaborar conceptes que es corresponguin amb la cultura, els seus components i la seva dinàmica.
   2. Analítica: Tracta d’establir els trets característics de la cultura.
   3. Dinàmica Cultural: Examina els diferents processos culturals.

Camins d’anàlisis:

• Pràctica: Analitza els casos específics i en fa casos generals.
• Teoria: Crea un cas general.

Alemanya, Escola Neokantiana (S. XX).

• Escola de Badel/Heidelberg:
  • Windelband:
    • La cultura projecta el passat.
    • Què és allò que coneix la cultura del passat? La consciència de la cultura.
    • Crea la distinció entre ciències culturals i ciències naturals.
    • Nova lògica:
      • Lleis (científiques) naturals, estudiades per les ciències naturals.
      • Normes i valors, estudiades per les ciències socials.
  • Rickert: (Deixeble de Windelband):
    • Les ciències naturals tenen un fonament sòlid donada la seva antiguitat, mentre que la ciència cultural no té el fonament sòlid donat que és jove.
    • La ciència natural busca l’objectivitat, l’universal i general, a diferència de la cultural, que busca l’individual.
    • Les 2 són empíriques, però el contingut de les coses són diferents; els análisis naturals diuen que els objectes tenen un valor adjacent a la materialitat, mentre que l’anàlisis cultural ens diu que aquests objectes tenen un valor material i social.
    • Coneixem el món de dues formes:
      • Mitjançant la ciència natural: Continuïtat homogènica.
      • Mitjançant la ciència cultural: Continuitat heterogènica.