Blog

La autora, siguiendo los pasos de Engels, habla con gran conocimiento de que una cuestión que preocupa a las masas rusas (dado su contexto) es la evolución de la familia y el matrimonio en el comunismo, cosa que Kollontai anota muy al principio de esta obra.

“¿Se mantendrá la familia en un Estado comunista? ¿Persistirá en la misma forma actual? Son estas cuestiones que atormentan, en los momentos presentes, a la mujer de la clase trabajadora y preocupa igualmente a sus compañeros, los hombres.”^[1]

Ella visibiliza que toda relación social —entre ellas, la familia— está sujeta a cambio. Antes vivían diferente a hoy, y mañana también será diferente. Las relaciones sociales nunca han permanecido leales a unas leyes inmutables, sino que han ido cambiando.

“Bien sea por error o ignorancia, estamos dispuestos a creer que todo lo que nos rodea debe permanecer inmutable, mientras todo lo demás cambia. Siempre ha sido así y siempre lo será. Esta afirmación es un error profundo.
Para darnos cuenta de su falsedad, no tenemos más que leer cómo vivían las gentes del pasado, e inmediatamente vemos cómo todo está sujeto a cambio y cómo no hay costumbres, ni organizaciones políticas, ni moral que permanezcan fijas e inviolables.”^[1]

A la vez, la autora bolchevique también nos cuenta con acierto que las costumbres sociales impuestas en nuestra sociedad no son nada más y nada menos que imposiciones sociales culturales y no universales.

“La moralidad al uso del hombre de nuestro tiempo le autoriza para exigir de las jóvenes la virginidad hasta su matrimonio legítimo. Pero, sin embargo, hay tribus en las que ocurre todo lo contrario: la mujer tiene por orgullo haber tenido muchos amantes, y se engalana brazos y piernas con brazaletes que indican el número…”^[1]

Posteriormente, procede a hablar de la estructura familiar que el capitalismo, como nuevo sistema respecto al feudalismo, ha creado.

“En el tipo de familia a que estamos acostumbrados, es el marido el que gana el sustento, el que mantiene a la mujer y a los hijos. La mujer, por su parte, se ocupa de los quehaceres domésticos y de criar a los hijos como le parece.”^[1]

Esta vez ha dado la descripción clara y concisa de que la estructura capitalista actual es patriarcal, pues la base económica en la que se basa la familia procede del padre, siendo la mujer la identidad rebajada a ser quien cuida de la casa y la familia. Pero, en poco, esta magnífica autora nos dará la observación de que este sistema capitalista patriarcal está remarcando aún más la carga que ha de soportar la mujer, pues el capitalismo ahora también obliga a la mujer a trabajar y, además, cuidar de la casa.

“Anteriormente, era el hombre el único sostén posible de la familia. Pero desde los últimos cincuenta o sesenta años, hemos experimentado en Rusia (con anterioridad en otros países) que el régimen capitalista obliga a las mujeres a buscar trabajo remunerado fuera de la familia, fuera de su casa.”^[1]

Usando la misma expresión que la autora, ahora la mujer tenía que sostener una doble carga; el trabajo asalariado y el cuidado de la familia.

“El capitalismo ha cargado sobre los hombros de la mujer trabajadora un peso que la aplasta; la ha convertido en obrera, sin aliviarla de sus cuidados de ama de casa y madre.”^[1]

Y, a la vez, Kollontai nos anota que en tiempos de guerra, el número de mujeres trabajadoras ascendía considerablemente. Cuando a los capitalistas les conviene no tienen ningún problema con usarlas como mano de obra, pues son igual de capaces que los hombres.

Y todo lo anteriormente anotado esto destruye la familia y los cuidados que se recibe por pertenecer a esta, pues la mujer encargada de dar los cuidados ya no tiene casi tiempo para ello (valorando que en su momento eran 10 horas de horario laboral diario y valorando un reposo deficiente). Sin tiempo para hacer las actividades de la casa ni el tiempo para repostar la energía necesaria para trabajar; la mujer está siendo extremadamente explotada bajo el sistema capitalista, y esto no está siendo señalado en absoluto. Esto genera que la familia sea cada vez menos necesaria tanto para el estado como para los miembros de la familia, pues es más fácil no hacer una familia para la mujer.

“Hoy día, desde las primeras horas de la mañana hasta que suena la sirena de la fábrica, la mujer trabajadora corre apresurada para llegar a su trabajo; por la noche, de nuevo, al sonar la sirena, vuelve precipitadamente a casa para preparar la sopa y hacer los quehaceres domésticos indispensables. A la mañana siguiente, después de breves horas de sueño, comienza otra vez para la mujer su pesada carga. No puede, pues, sorprendernos, por tanto, el hecho de que, debido a estas condiciones de vida, se deshagan los lazos familiares y la familia se disuelva cada día más. Poco a poco va desapareciendo todo aquello que convertía a la familia en un todo sólido, todo aquello que constituía sus seguros cimientos, la familia es cada vez menos necesaria a sus propios miembros y al Estado. Las viejas formas familiares se convierten en un obstáculo.”

Bibliografia.

¹Kol·lontai, A. M. (1918). El comunismo y la familia. Barcelona: Editorial Marxista. Retrieved from https://www.marxists.org/espanol/kollontai/1918/001.htm

Otra bibliografía relevante y a la que se hace referencia:

Engels, F. (n.d.). El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado. Retrieved from https://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/origen/el_origen_de_la_familia.pdf

Introducció.

Començo aquest treball amb l’objectiu clar de mostrar, superficialment (donada la màxima llargada d’aquest projecte), un context, ja sigui teòric o bé històric, per a entendre les accions dutes a terme pels revolucionaris bolxevics, que varen mirar al món i el varen canviar, encara que no per sempre. Les seves aportacions són clau per a entendre avui en dia el món, el qual està regit per un sistema capitalista monopolista i global, que taca totes les esferes del món, fent de l’economia, la política, l’art i qualsevol ciència els seus servents més fidels.

El món ha de canviar, d’una manera o d’una altra, però ha de canviar. És el que ens dicten els científics si encara tenim una mica d’amor per la vida que ens aporta el planeta, o aquest acabarà igual que com va començar; sent una esfera de calor. Potser la solució serà l’anarquisme, potser la solució serà el socialisme utòpic. No obstant, com a persona amb gran influència científica que sóc, dubto que les grans metafísiques socials ens ajudin a canviar el món materialment. S’ha de desenvolupar el socialisme basant-nos en la ciència que pararà aquest declivi constant que el capitalisme està provocant, portant-nos al ara sí definitiu final de la història; no hi haurà història humana si no hi ha planeta on puguem viure. D’aquí neix el meu interès pel marxisme i pels desenvolupaments posteriors a Marx i Engels, com ara bé els de Rosa Luxemburg, Lenin, Stalin, Mao, Che Guevara… 

Tot sigui dit, no puc negar la influència que ha tingut en mi el fet d’haver nascut en una família que, tot i ser benestant, té fortes arrels proletaries. Excepte el meu pare i la meva mare, gran part de la meva família o bé vare treballar tota la seva vida del camp, o bé va viure de la construcció, o bé eren dones relegades a activitats domèstiques donades les estructures patriarcals nascudes de la societat de classes. Així que, ja que jo tinc la oportunitat, dedicaré la meva vida a dona’ls-hi memòria, honor i veu.

He borrat l’apartat de conclusions perque no s’ha de treure cap conclusió d’aquest treball, no és un treball extens d’on se’n pugui concloure actualment res, doncs fa falta molta més profundització en aquest camp.

Context marxista.

Abans de començar a aclarar el context històric en el qual aquests marxistes varen desenvolupar les seves tesis, és realment important tenir un context sobre el pensament, mètode i conclusions que varen aportar Marx i Engels, els quals desenvolupaments són supòsits dels bolxevics.

Per a començar, parlarem de la filosofia que hi ha darrera dels desenvolupaments d’aquests importants autors. Marx i Engels, en el començament dels seus desenvolupaments, es van centrar en concebir, abans que les premises o les conclusions, una filosofia que els brindés d’eines per tal de fer un análisis sobre la realitat el qual no caigui en idealismes si s’usa en la seva totalitat. D’aquí neix el materialisme dialèctic.

El materialisme dialèctic es diu d’aquesta manera perquè…

“[…] (el seu) mètode d’abordar els fenòmens de la Naturalesa, el seu mètode d’estudiar aquests fenòmens i de concebir-los, és dialèctic, i la seva interpretació dels fenòmens de la Naturalesa, el seu mètode d’enforcar-los, la seva teoria materialista.”^[1]

En base a aquesta definició que va aportar Stalin, sabem que el materialisme dialèctic és, per una part, la concepció de que hi ha una estructura social (jurídica, religiosa, del pensament…) que neix d’una base econòmica, determinada per les capacitats de producció d’una societat en un període de temps limitat, essent així el fet de que la base econòmica determina en certa manera l’estructura d’aquesta societat. Alhora, la part dialèctica ens explica que, en un mateix objecte, en aquest cas la societat, hi ha grups de persones amb interessos diferents. Aquests grups de persones amb interessos són denominats classes i, donats els seus interessos no només diferents, sinó antagònics, entren en constant conflicte. D’aquí ve la classe, la qual neix de la part dialèctica d’aquesta concepció filosòfica.

El materialisme dialèctic deriva en una certa concepció de l’història, el materialisme històric, i es diu d’aquesta manera perquè…

“Així com Darwin va descobrir la llei de l’evolució del món orgànic, Marx va descobrir la llei de l’evolució de la història humana; el fet tan simple, però alhora ocult fins aquell instant sota el paraigües ideològic, de que l’home necessita, en primera instància, menjar, beure, tenir un sostre i vestir-se abans de poder fer política, ciència, art, religió…; per tant, la producció dels mitjans materials immediats de vida i, per consegüent, la corresponent fase de l’evolució econòmica d’un poble o d’una època són la base sobre la que s’han desenvolupat les institucions estatals, les concepcions jurídiques, l’art i també les idees religioses dels humans, explicant així d’on neixen aquestes idees i no al revés, tal i com s’havia fet fins ara.”^[2]

Així doncs, el materialisme dialèctic i històric estudia la història d’una forma diferent a com havia establert la tradició, estudiant com vivien els humans en aquella determinada època en base a la producció econòmica, deixant conèixer que l’estructura jurídica, familiar, estètica, estatal i religiosa, entre tants àmbits, ve determinada per aquesta base econòmica. La estructura econòmica té una funció similar a la funció productiva de la base econòmica; la reproducció social. Aquesta reproducció social ve sent la promoció de la continuïtat de l’existència de la base econòmica ja existent, o sigui, l’estructura reforça la base econòmica, la qual alhora reforça l’estructura; és una retroalimentació continua en la que un reforça a l’altre i viceversa.

Així, entra en qüestió una pregunta important; quan canvia una societat si no es deixa de reforçar a si mateixa? Aquí entra amb imponent importància la part dialèctica; quan les contradiccions són suficientment pronunciades, les classes que no són les més poderoses es revolten contra la classe que ha imposat una estructura favorable per a ella en una revolució violenta. Així, en base a aquesta concepció, el conflicte de classes es va intensificant i simplificant cada vegada més fins arribar a un moment on les classes existents són dos; els propietaris dels mitjans de subsistència i els que venen la seva força de treball al preu més baix per tal de sobreviure, la burgesia i el proletariat. D’aquest estadi se’n diu capitalisme, i és l’estadi el qual, en l’actualitat està establert en la majoria del món.

La diferència del materialisme anterior respecte al materialisme modern és subratllada per Marx de tal manera:

“El defecte fundamental de tot el materialisme anterior —inclús el de Feuerbach— és que només concep les coses, la realitat, la sensorialitat, sota la forma d’objecte o de contemplació, però no com a activitat sensorial humana, no com a pràctica, no de forma subjectiva. D’aquí que el cantó actiu desenvolupat pel idealisme, per oposició al materialisme, però només d’una manera abstracte, ja que l’idealisme, naturalment, no coneix la activitat real, sensorial, com a tal. Feuerbach vol objectes sensorials, realment diferents dels objectes conceptuals; però tampoc ell concep la pròpia activitat humana com una activitat objectiva. Per això, en La essència del Cristianisme només considera l’actitud teòrica com la autènticament humana, mentres que concep i fixa la pràctica només com a forma brutament jueva de manifestar-se. Per tant, no comprèn l’importància de l’actuació ‘revolucionària’, ‘pràctico-crítica’.”^[3]

Així doncs, Marx deixa clara quina és la diferència entre el materialisme clàssic i el seu materialisme, un materialisme modern i renovat; la concepció de que part de la materialitat està composada per les relacions socials i els interessos materials que tenim els humans. O sigui, el materialisme de Marx i Engels és un materialisme que neix de Feuerbach i hi afegeixen la dialèctica desenvolupada per Hegel, la qual concep l’ésser humà com a part activa en l’activitat del seu món, en el cas del filòsof idealista, el món ideal. Alhora, l’influència de Hegel també és clara en la teoria històrica d’aquest nou materialisme:

“La història de tota societat fins els nostres dies no ha estat sinó la història de la lluita de classes.”

Gran part del materialisme modern es basa en l’estudi descriptiu del capitalisme i dels estadis anteriors, com ara bé el feudalisme o la societat d’esclaus, deixant clar que el capitalisme no és “el final de la història”, tal i com han deixat entendre alguns historiadors actuals.

El materialisme dialèctic i històric veu a la societat en constant moviment i constant lluita donada la seva característica dialèctica; el com evolucionarà la societat ve determinat per les contradiccions de la fase anterior, essent solucionades en la nova fase. Per exemple, en el feudalisme hi havien unes marcades contradiccions que varen acabar concloent en el nou estadi de la societat, en el capitalisme. Si estudiem les contradiccions del feudalisme llavors entenem l’origen de les característiques del capitalisme i de les seves contradiccions. Així doncs, si estudiem les contradiccions del capitalisme, podem fins a cert punt deduir com serà el pròxim estadi, com serà i quines contradiccions hi haurà. És necessari anotar que aquest procés i progrés d’estadis socials, polítics i econòmics no és immediat, ni molt menys; només hi ha un canvi d’estadi quan, después de centenaris d’establiment del estadi, les contradiccions materials —inherents en l’estadi, clar està— són suficientment fortes com per portar les masses oprimides, en el nostre cas el proletariat, a la revolució violenta en pro de l’extinció de les contradiccions existents; o sigui, el proletariat és l’entitat revolucionaria del capitalisme, essent la burguesia la classe reaccionaria. Això no vol dir que la classe burgesa no hagi estat mai revolucionaria; varen ser extremadament revolucionaris al derrocar el feudalisme. És, simplement, que ja no està en el seu interès ser revolucionaris, donat que ara ja tenen el poder; ara volen mantenir-lo, siguin quines siguin les contradiccions que han d’amagar i imposar.

Aquí, la lluita de classes és una lluita amb una classe que, inevitablement, sortirà perdent al final. D’una part, si el proletariat mundial s’alça en contra d’aquesta dictadura del capital, es farta de les contradiccions que sense parar ha de viure dia sí i dia també, la burgesia perdrà el poder i serà la classe proletaria mundial la que decidirà el seu futur amb les seves mans. Per una altra part, també pot succeir que, abans d’arribar a les condicions materials per tal de que el proletariat mundial s’alci, la destrucció continuada del planeta duta a terme per la burgesia doni els seus fruits i, finalment, no hi hagi planeta on pugui existir la humanitat. Aquesta segona opció, encara que fatalista, és la que, en el context actual, sembla més factible; la burgesia, com a classe actualment reaccionària, prefereix la destrucció de la humanitat en la seva totalitat abans que la pèrdua de poder i la continuació lògica de la història. Prefereix morir i que no hi hagi ningú més después d’ella; prefereix ser el final de la història.

Així doncs, entra en gran rellevància el subjecte revolucionari en la societat alienada; abans de que la burgesia acabi amb el món, els marxistes —que, alhora, són materialistes dialèctics i històrics— han d’agitar les masses per tal de promoure la fallida necessàriament immediata de la burgesia mundial abans de que aquesta acabi amb tot. I aquí entra la importància d’entendre les revolucions socials anteriors a les que es volen fer, començant per la soviètica, per la —perdó pel minúscul spoiler— primera revolució satisfactoria.

Tal i com popularment es diu —i, amb perdó, desconec si és cita d’algú—, s’ha d’entendre el passat per conèixer el present i construir el futur.

Context històric.

Durant el regnat del Tsar, el proletariat rus vivia amb una constant preocupació, ja sigui per la general pobresa que es vivia en tot el país o bé per la repressió que sufria el poble si s’atrevia a intentar revoltar-se, com ara bé demostra l’intent de revolta de 1905, que va ser espontànea i no va durar donada la poca organització que hi havia.

Un important historiador sobre l’actual Rússia, Rex A. Wade, afirma que la revolució d’Octubre del 1917 va ser una revolta popular i, donat el majoritari suport als bolxevics, va acabant desencadenant en la presa de poder dels Soviets.^[5] Això explicaria per què aquesta, a diferència de la del 1905, sí que va succeir. A més a més, Wade també afirma que la revolució va ser un èxit i que “no va ser ni la manipulació dels soviets sobre les masses ni el pla mestre executat per la direcció omniscient de Lenin”^[6] la que va portar les masses als bolxevics, suport que no tenien els menxevics (que eren els socialdemòcrates més descontents i menys actius, essent alhora els minoritaris en el moviment esquerrà).

La revolta va ser casi bé inevitable donada la inexistent legitimitat del govern provisional de la Rússia Tsarista del febrer de 1917, a més de la “minúscula força militar”^[7].

Al començar la revolució, Lenin va veure com una necessitat el fet de obtenir una gran quantitat (que no qualitat) de productes, ja siguin menjar o bé armes, per tal de combatre els Tsaristes. Així, Lenin va abraçar els desenvolupaments de Taylor en l’àmbit econòmic i va fer passar a la societat per la època capitalista només amb uns pocs anys.

“… no hem d’oblidar ni per un instant que el sistema de Taylor representa l’enorme progrés de la ciència, la qual analitza sistemàticament el procés de producció i apunta a un immens augment de l’eficiència del treball humà.”^[8]

Tal i com explica la teoria del materialisme històric, venint d’una Rússia feudal, s’ha de passar per un període de organització capitalista a arribar al període socialista.

Havent acabat la revolució i l’assoliment del poder, les democràcies imperialistes que havien combatut i vençut als Poders Centrals (Alemanya i l’Imperi Austrohongarès) en la primera guerra mundial varen veure en els socialistes rusos un grandíssim perill, i els bolxevics ho sabien, així que una vegada que la situació ja era més o menys estable varen començar a organitzar la Tercera Internacional Comunista per tal d’organitzar la mobilització internacional del moviment obrer per a la conquesta internacional del socialisme, que es va acabar celebrant l’any 1919 i concloent amb la creació de la Komintern, una aliança per a defensar-se de les agressions entre els països socialistes.

Teòrics bolxevics.

Coneixent ja el context, tant teòric com històric, ara ja podem analitzar els desenvolupaments fets pels teòrics bolxevics, i ho farem en un ordre que, lluny de ser complet o perfecte, és introductori: Lenin, Stalin i Kol·lontai.

Vladimir Ilich Ulianov, Lenin.

Lenin va ser un dels revolucionaris que més importants va ser per al desenvolupament del moviment bolxevic, essent important tant per les seves aportacions polítiques, econòmiques i filosòfiques com per la praxis que va dur a terme. Va ser el fundador de la URSS i el seu primer Soviet Suprem, essent democràticament escollit poc després de la revolució d’octubre com a president del consell de ministres de la URSS.

En l’àmbit polític, Lenin va promoure la lluita marxista, centrant-se en materialitzar el socialisme a la vegada que mantenia una crítica potent contra els revisionistes, l’esquerra infantil i els tsaristes. També va tenir un important paper al defensar l’autodeterminació de les nacions oprimides, a diferència d’algunes posicions d’altres marxistes, com ara bé Rosa Luxemburg.

En l’àmbit econòmic, el dirigent bolxevic va organitzar la societat soviètica per a suplir la demanda mínima de productes mitjançant tècniques de producció avançades i capitalistes per tal de, posteriorment, tornar-la a canviar per a rehumanitzar la producció (anomenada Nova Política Econòmica, la NEP). Alhora va desenvolupar una nova teoria sobre el capitalisme i el seu posterior desenvolupament monopolista, l’imperialisme.

En l’àmbit filosòfic Lenin va fer una sintetització del pensament de Marx i Engels i el va contextualitzar en el context de la Rússia del Segle XX.

Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, Stalin.

Stalin va ser un dels revolucionaris que va lluitar en la revolució, essent realment important pel moviment bolxevic, essent posteriorment el segon Soviet Suprem escollit democràticament. No obstant, les seves aportacions teòriques estan realment lluny de ser rellevants, donat que va posar en pràctica més aportacions de Marx, Engels i Lenin que no pas seves pròpies. Majoritàriament va centrar la seva carrera política en la lluita contra el feixisme que estava alçant-se en Europa, ja sigui Hungria,, Alemanya, Italia o Romania.

Un dels seus desenvolupaments polítics va ser el socialisme en un país. Aquest desenvolupament va ser extremadament debatut, sobretot pels seus detractors, com ara bé Trotsky. Es basa, fonamentalment, en crear un socialisme estable i potent i, posteriorment a aquest socialisme de país, expandir-se poc a poc, en revolucions properes al país i ajudades per aquest país, creant així un bloc amb l’objectiu comú i de gestió federal, tal i com es explicat en la Constitució de 1936.

Aleksandra Mikhàïlovna Kol·lontai.

Kol·lontai va ser una important teòrica dins del moviment bolxevic (encara que es va unir a aquest poc abans de la revolució) donat que va centrar-se en tractar les problemàtiques de la dona dins del moviment socialista. Va viure gran part de la seva vida exiliada.

Una de les més grans influències que va tenir va ser Engels, amb la seva obra sobre l’origen de la propietat privada, la família i l’estat. En base a aquesta obra, la teòrica bolxevic va promoure l’abolició de les relacions patriarcals estructurals, sent inevitable amb el canvi de la base econòmica. Es pot dir que la igualtat entre homes i dones va ser de les més efectives dins de la Unió, i això es pot atribuir, en certa mesura, gràcies a ella. La seva influència en el feminisme radical francés i actual és innegable.

Bibliografia

[1] Stalin, “Sobre el Materialismo Dialéctico y el Materialismo Histórico”, p. 1, disponible: (http://archivo.juventudes.org/textos/Iosiv%20Stalin/Sobre%20el%20Materialismo%20Dialectico%20y%20el%20Materialismo%20Historico.pdf), última vegada visitat: 19/12/18.

[2] Engels, “Discurso sobre la tumba de Marx”, disponible: (https://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/83-tumba.htm), última vegada visitat: 13/12/18.

[3] Marx, Primera Tesis sobre Feuerbach, disponible: (https://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/45-feuer.htm), última vegada visitat: 15/12/18.

[4] Marx i Engels, “Manifiesto Comunista”, p. 25, disponible: (https://sociologia1unpsjb.files.wordpress.com/2008/03/marx-manifiesto-comunista.pdf), última vegada visitat: 19/12/18.

[5] Rex A. Wade, “The Russian Revolution, 1917”.

[6] ídem.

[7] Rex A. Wade, “The Russian Revolution: A Very Short Introduction”, p. 38, S. A. Smith.

[8] Lenin, “Las tareas inmediatas del Gobierno Soviético”, Obras Completas, Volumen 42, Editorial Progreso, 1977, p. 79-80.

Selección del artículo filosófico.

Busqué en el CRAI las palabras Manifiesto, Comunista o Pensamiento (con la función booleana de or los tres), dado que mi objetivo era encontrar algún artículo filosófico que tratase sobre el Manifiesto Comunista de Marx y Engels. Encontré algunos resultados y, una vez leídos todos, escogí el que mejor contextualiza la obra en su época y explica de forma descriptiva su relevancia e integridad, aún con la reciente caída del bloque soviético. Dicho objetivo de búsqueda me llevó al artículo de Lluís Argemí, el cual también està dentro de la Universitat de Barcelona. Elegí esta temática dada mi posición política y mi interés de formación comunista, más específicamente marxista-leninista.

Lectura Crítica.

El texto filosófico elegido contiene los siguientes elementos en orden de aparición: contextualización (ya sea de Marx como autor, de su época y de la lectura actual), luego enfatiza unos cuantos párrafos para hablar de la gran efusividad y vigencia que se puede leer, ver y vivir en las pocas páginas les pamphlet, seguido de tratar sobre los objetivos del escrito histórico en cuestión. Se le da cierta importancia al hecho de que en el manifiesto no hay un gran respaldo científico, siendo esta una de las mayores críticas hechas, pero se soluciona al valorar la totalidad de las obras producidas por Marx y Engels como pareja que se complementa. Luego enfoca la atención en algunas ideas expresadas en el propio texto, como la idea (nombrada así a posteriori) de materialismo histórico, junto con algunas expresiones usadas que hoy en día tienen incluso más significado que en ese entonces (véase medios de comunicación), siendo dicha significación casual e involuntaria, aparentemente. Posteriormente pone sobre la mesa la influencia que ha tenido Marx en los economistas actuales, que ya no pueden obviar la clara influencia que tienen entre sí tanto economía como política. No sin dejar de anotar el hecho de que la presencia de la teoría económica marxista no aparece casi en todo el texto (pues Marx, en ese entonces, aún no se atrevía a entrar en profundidad a exponer sus desarrollos). Habiendo aclarado gran parte del contenido del libro, Argemí procede a hablar sobre la estructura del famoso escrito en su totalidad de forma clara y concisa con la intención de, una vez finalizada, hablar sobre el objetivo no solo teórico, sino político, del texto. Llegando a la conclusión, expresa la función que tiene el apartado que trata sobre las posiciones de los comunistas respecto a los otros socialismos o posiciones de izquierda. Finalmente, habla sobre la inteligencia que han mostrado los capitalistas (ya sean teóricos capitalistas o los que la llevan a cabo) al analizar el análisis marxista y poner unos remedios temporales al capitalismo en pro de su supervivencia en la actualidad (véase la actual socialdemocracia capitalista).

Habiendo analizado los elementos del texto por orden de aparición, ahora podemos interpretar más fácilmente esta obra escrita. Inicialmente, contextualiza al autor, la época y nuestra lectura; esto lo hace mayoritariamente para aproximarnos el manifiesto, para que se vea ya no como una obra únicamente histórica, sino como de actual reivindicación (aunque, según el autor, la ley del conflicto de clase puede que no sea binario de la forma que Marx describió). En segundo lugar, expone los elementos del manifiesto, ya sea su efusividad o su poder político, y los pone, otra vez, de relevancia actual. Finalmente, lo expone como una minsa victoria de Marx (y Engels, aunque este es obviado en gran parte del artículo, no sé si de forma deliberada), pero no con el objetivo de este, sino como reforzador final del capitalismo actual. Es, en pocas palabras, alabanzas para Marx y, a la vez, alabanzas para los capitalistas actuales, aunque estos últimos por su reacción y análisis para leer y usar a Marx y Engels con sus intereses, aunque eso era lo último que querían ambos.

Es innegable que su objetivo, o sea, la contextualización del escrito histórico y su aproximación a nuestra realidad material a la par que expone su estructura de forma clara y concisa, es una victoria de Lluís Argemí, que lo consigue con creces. Así que su valor como análisis es, cuanto menos, envidiable.

Identificación de argumentos válidos.

En el texto, Lluís Argemí dice lo siguiente (p. 19):

(refiriéndose al apoyo de Marx y Engels a los socialdemócratas franceses, a Polonia para su revolución agraria, o su alianza con la burguesía cuando ésta luchaba contra la aristocracia) “Años más tarde, Marx y Engels ya no veían las cosas de la misma forma, pues los movimientos políticos entre 1848 y 1872 cambiaron sustancialmente el mapa político de los diferentes países. Pero su actitud no era nada cerrada ni sectaria, y las alianzas eran la norma, al menos como propuesta.”

Argumento del ejemplo. Este se basa en, basándose en los ejemplos de las alianzas que formaron tanto Marx como Engels con los movimientos políticos del momento, argumentar el punto de que ellos no eran nada sectarios. Aunque expone solamente tres ejemplos (habiendo muchos más ejemplos, como el de la independencia de Islandia del Reino Unido, expuesto en algunas cartas entre Marx y Engels en la década de 1870 sobretodo), estos son claros ejemplos y válidos para exponer su tesis.

Identificación de argumentos inválidos.

Aunque una falacia como tal no he encontrado en el artículo, pues ha sido descriptivo en la mayoría de los párrafos, hay un error de entendimiento de los conceptos expuestos por Marx y Engels. En el texto, el autor catalán dice lo siguiente (p. 15):

(hablando del concepto de “clases” en el contexto actual) “Pero el fenómeno de las clases, en términos de Marx, no era un fenómeno cuantitativo, sino cualitativo, y su realidad, en comportamientos, cultura, actitudes, es suficientemente clara. Otra cosa es observar si realmente la situación actual de las clases sociales es la misma que aparece en el Manifiesto. La definición de las sociedades actuales como sociedades de tres tercios (con un tercio de desposeídos, marginados, sin nadie a quien venderle su fuerza de trabajo, otro tercio de trabajadores ocupados y luego los poseedores, los capitalistas) puede hacer matizar el elemento central del mensaje de Marx, en que la sociedad solo tenía dos polos, burgueses y proletarios, pero no invalida su propuesta. Su predicción es sustancialmente válida, y una creciente desigualdad entre los dos polos, los dos tercios inferiores y el tercio superior, aumenta por la situación de una mayoría desposeída y una minoría poseedora a nivel internacional, no puede negarse.”

Aquí, aunque no haya usado una falacia argumentativa, ha obviado uno de los tantos desarrollos de Marx y Engels, que en múltiples veces hablan sobre que la clase poseedora dividirá a la clase desposeída entre los que tienen trabajo y los que no, generando así una bolsa de trabajo desposeída de su posibilidad de trabajar para aún bajar más los costes de producción que generan los que efectivamente sí trabajan, pues si hay alguien disponible a hacer tu trabajo más barato de lo que haces se crea una ley social que hace que produzcas más por menos remuneración o te expulsen del círculo de producción, añadiendo a la rueda de producción a alguien de la bolsa de trabajo aturada que va a trabajar de modo similar al del despedido por una remuneración menor, pues el ciclo sigue vigente.

Glosario de términos básicos.

Lucha de clases: “La lucha de clases es la lucha entre los explotadores y los explotados, la manifestación del carácter irreconciliable de los intereses de estas clases.” Diccionario Filosófico Marxista.

Materialismo dialéctico: “El materialismo dialéctico es la ciencia filosófica sobre las leyes más generales del desarrollo de la Naturaleza, de la Sociedad humana y del pensamiento” Diccionario Filosófico Marxista.

Economía Política: La examinación de la política y la economía como un conjunto que se complementa y es inseparable, influyendo de forma determinante en una relación recíproca.