«Un hombre no puede actuar en presencia de la muerte.»
Tierra de España, de l’any 1937, és una pel·lícula que dura 50 minuts de producció americana que va al voltant dels conflictes i les problemàtiques que es vivien a l’Espanya republicana, sobretot al voltant de la carretera de Madrid-València.
La narració d’Ernest Hemingway és colpidora, conmovedora i íntima, tot i ser concisa i deixant que el vent, els dispars i el carrer parlin per si sols. No sorpren gens ni mica la seva energia i la seva compostura havent llegit Per qui sonen les campanes, obra magna del mateix autor.
Es nota que la pel·lícula va ser produida per influir en l’opinió estatunidenca en favor de la República Espanyola. L’optimisme que transmet al parlar de la formació de l’Exèrcit Popular és profundament contegiós, com també ho són els moments on els agitadors i propagandistes parlen amb els obrers i soldats.
Tot i ser una pel·lícula al voltant de la República, es fa notar bastant l’absència de presència femenina, fin i tot en un moment on els drets polítics ja eren reconeguts en igualtat de gènere.
Quelcom que no coneixia eren els altaveus de batalla, on es retransmetien discursos que reivindicaven el desertament dels combatents colpistes. Realment intel·ligent, tot i que no sé què tan eficaços debien ser.
Veure als obrers de Madrid alçar les barricades amb els sacs de sorra als carrers de la capital, les víctimes directes i indirectes que només volien viure la seva vida amb la seva gent estimada, que van a treballar i no tornen mai a casa, és quelcom que trenca el cor i l’esperit. Veure a famílies esperant notícies de familiars que mai tornaran és esgarrifador.
Es nota enormement que la pel·lícula va acabar de ser produida a Catalunya, doncs gran part de la música és instrumentada o directament catalana, com ara bé l’himne dels segadors.
Els allistaments per arreu, veure a gent de carrer formar fila i marxar amb disciplina militar davant la necessitat històrica de defensar el seu viure i el món de la barbarie franquista i fascista és quelcom que omple l’esperit, tot i saber ben bé com acabarà la guerra.
El constant paral·lelisme entre el treball enmig de la guerra i el crear un canal de reg és un paral·lelisme simple, però alhora eficaç per transmetre als estatunidencs la rellevància i la duresa del que es fà.
Personalment, se’m fa estrany que els soldats i milicians tinguin dies de permís, és quelcom que no m’havia plantejat sèriament, perque per una banda és un moment d’excepcionalitat absoluta, la guerra civil, però per altra banda ningú lluitaria en plenes condicions estant segrestat de tot el que l’importa, de casa seva, la parella, la família, els amics…
La menció dels trasllat de les obres del Prado, essent de les tasques més importants que van realitzar des del Partit Comunista, és quelcom que em fa realitzar lo difícil que va ser, els pocs mitjans que tenien per mantenir el cel on toca, i no deixar perdre la cultura que durant segles ha viscut, viurà i ha de viure la nostra cultura col·lectiva.
En un moment de guerra, és quelcom que realment no pensem massa activament, que hi ha d’haver una divisió de la feina a un nivell nacional encara més accentuat i coordinat que l’usual. Justament en aquests moments és on és més clar la capacitat que tenim com a societat d’organitzar el treball, l’esforç, els recursos i la gent pels objectius comuns que ens proposem, ja sigui en un moment conscient com aquest o en un moment anàrquic (pel funcionament elemental del mode de producció capitalista) i inconscient com l’actualitat.
A mi em neix un sentiment al veure pel·lícules, documentals, llibres sobre la guerra civil, o la que els comunistes anomenem guerra nacional revolucionària. Em surt de dins de l’esperit l’optimisme que vivien ells en pensar que podrien guanyar. M’impregno d’aquest sentiment, el sento viu dins meu, i sempre queda a mig camí. Perque la guerra, no importa com ho expliquem o què en diem, la vam perdre. I això és quelcom que no canviarà mai. Però aquest esperit meu també em diu que la vam perdre, i que continuarem perdent, fins que guanyem. I quan guanyem, serà per sempre.
Així que ens toca seguir parlant, visquent, organitzant i lluitant. Perdrem fins que guanyem!
Deixa un comentari